Homenatge al poeta i literat JOSÉ MARÍA VALVERDE, gran amic i defensor de Cuba

Qui era JOSÉ MARÍA VALVERDE?

Biografia

Va passar la seva infantesa i adolescència a Madrid, on va estudiar i va viure gran part de la seva vida. Sent encara estudiant a l’Institut Ramiro de Maeztu va publicar el seu primer poemari. Encara que Dámaso Alonso el tenia per una gran promesa de la filologia, es va matricular en Filosofia i es va doctorar amb una tesi sobre la filosofia del llenguatge de Wilhelm von Humboldt. Aquest mateix any es va casar amb Pilar Gefaell, amb qui va tenir cinc fills.

Col·laborà a les revistes La Estafeta Literaria, Escorial, Trabajos y días, Raíz, Alférez i Revista de Ideas Estéticas, signant de vegades amb el pseudònim Gambrinus. Publicà a més en revistes poètiques com Garcilaso, Espadaña, Proel. Entre 1950 i 1955 va residir a Roma, on va ser lector d’espanyol en la seva universitat i a l’Institut Espanyol, i va conèixer Benedetto Croce. El 1956 obtingué la càtedra de Estètica en la Universitat de Barcelona. Va participar a les revistes literàries de la seva època i en nombroses publicacions periòdiques, on va ser publicant gran part del seu pensament. Ell mateix deia que era un poeta ficat a filòsof, i no al contrari. Es va dedicar a l’estudi de la història de les idees, col·laborant amb Martí de Riquer en una ambiciosa Historia de la literatura universal (1957, molt ampliada posteriorment) i escrivint ell solament una Vida y muerte de las ideas (1981).

Va fer traduccions de figures clàssiques de la literatura en anglès i alemany. Amb un clar compromís social i polític, cristià i antifranquista, va donar suport la causa popular a Centreamèrica (Cuba; el sandinisme: es va relacionar amb els poetes nicaragüencs exiliats Julio Ycaza, Luis Rocha i Fernando Silva). Per motius polítics, (solidaritat amb els professors Enrique Tierno Galván, José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo, expulsats de la universitat de Madrid per les autoritats acadèmiques franquistes) va renunciar a la seva càtedra en 1964 i es va exiliar. És famosa la seva sentència, al renunicar a la Catedra: ‘Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos’. Va marxar als Estats Units, on va ser professor de literatures hispàniques i comparada, (Virginia, McMaster) i després al Canadà, on va ser catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Trent.

Va tornar a Espanya i a la seva càtedra en 1975 segons uns, en 1977 segons uns altres. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va morir a Barcelona l’any 1996, als setanta anys, d’una malaltia terminal, mentre dedicava les seves últimes energies a investigar l’obra de Søren Kierkegaard. Va obtenir el Premi Nacional de Poesia de 1949, el Premi de la Crítica de 1962 i el Premi Ciutat de Barcelona el 1990.

Llegat

De la seva obra crítica mereixen destacar-se Estudios sobre la palabra poética (1952), Humboldt y la filosofía del lenguage (1955), Historia de la literatura universal (1957), Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno (1959), Vida y muerte de las ideas: pequeñas historias del pensamiento (1981), Diccionario de estética o les seves monografies sobre Azorín (1971), Antonio Machado (1975), James Joyce (1978 i 1982) o Nietzsche. Destaquen les seves traduccions de l’alemany (Hölderlin, Rilke, Goethe, Novalis, Bertolt Brecht, Christian Morgenstern, Hans Urs von Balthasar) i de l’anglès (teatre complet de William Shakespeare en prosa, que van renovar les antiquades d’Astrana, o les de Charles Dickens, T. S. Eliot, Walt Whitman, Herman Melville, Saul Bellow, Thomas Merton, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, o l’Ulisses de Joyce, per la qual va rebre el Premi de traducció Fray Luis de León el 1977). En 1960 havia rebut aquest mateix guardó per una antologia de Rainer Maria Rilke. En 1990 se li va concedir també el Premi Nacional a l’obra d’un traductor. També va traduir alguns poemes de Constantinos Cavafis del grec modern, el Nou Testament del grec antic i a Romano Guardini de l’italià. Va preparar, a més, edicions crítiques d’Antonio Machado, un dels seus autors preferits (Nuevas canciones, De un cancionero apócrifo i Juan de Mairena) i d’Azorín (Artículos olvidados i Los pueblos), antologies generals de la poesia espanyola i hispanoamericana i particulars de Luis Felipe Vivanco, Miguel de Unamuno i Ernesto Cardenal.

Inscrit dintre d’un particular corrent d’existencialisme cristià dintre del que ell va anomenar, amb Dámaso Alonso, prologador d’algun llibre seu, poesia desarrelada, els seus primers poemes tenen una temàtica religiosa. Després va introduir en els seus versos nous temes, cada vegada més humans, acostant-se a plantejaments marxistes. S’ha dit d’ell que era un cristià marxista, amb plantejaments propers a les tesis de la Teologia de l’Alliberament. La seva obra es caracteritza per un accentuat humanisme amb tocs intimistes, que el converteixen en una de les més brillants figures del panorama poètic espanyol.

Poeta de llibres orgànics, on el conjunt és superior a la suma dels poemes constituents, el seu estil es caracteritza per la senzillesa expressiva i la llengua castissa, buscant sempre la nuesa i la precisió lèxica, sense retoricismos innecessaris, gairebé col·loquial, en la tradició d’Antonio Machado. Aquesta ànsia de depuració el va dur a extirpar nombrosos poemes de les seves compilacions últimes, successivament cada vegada més reduïdes. Una mica d’això es pot veure en el seu famós poema sobre sobre els penjats de François Villon. Les seves preferències mètriques s’inclinen per l’art major i el vers alexandrí.

Font: WIQUIPÈDIA

Un poema

“La poesía me parece una cosa inagotable y modesta”

escribió en 1961 José María Valverde.

Elegía para mi muerte (II)

“Se quedarán mis cosas sin mí desconcertadas.

Seguirá mi tristeza paseando

por rincones de sombra.

En penumbra, mis versos hablarán en voz baja.

Se secarán mis libros poco a poco,

oliendo a fruta vieja.

Diminutas reliquias de mi vida

-una flor en un libro, un verso en alguien-

seguirán, como piedras disparadas,

conservando mi fuerza en este mundo

cuando yo me haya ido.

…Y os quedaréis vosotras, muchachas, pero un día

os marcharéis también

y en el mar de la muerte se hallarán nuestras olas,

morirán vuestros labios, vuestra piel, vuestra carne.

Pero siempre habréis sido.

Ser una sola vez, ¿no es ya bastante?

Mientras dure el espacio guardará vuestros huecos,

mientras quede una brisa llevará vuestro aroma.

…Pues habéis sido un día, seréis siempre.”

Una anècdota

José María Valverde, https://i1.wp.com/www.escritoresdeextremadura.com/escritoresdeextremadura/documento/imagenes/089w.jpg

Fue tal vez el poeta español que mayor adhesión emocional e ideológica mantuvo a partir de los setenta con la Cuba revolucionaria.

En 1972 escribe un poema titulado AGRADECIMIENTO A CUBA.

Y es que la Revolución, que hoy todavía es tema de debate político,  fue un importante incentivo para la literatura comprometida de lengua española durante bastantes años. Conocer ese proceso en su versión española es una oportunidad valiosa de entrar en una historia que, al margen de los aciertos o errores políticos, forma parte decisiva de la relación cultural entre España y Latinoamérica en la segunda mitad del siglo XX y ha dado como resultado un singular corpus de textos muy reveladores de la evolución del compromiso en la poesía española.

(Font: Rescate de una antología: ESPAÑA CANTA A CUBA (Ed. Ruedo Ibérico, 1962)

I no sols això, el professor Valverde, exercint ja, novament, de catedràtic d’Estètica a la Universitat de Barcelona, impartia conferències magistrals a l’Aula Magna sobre la Revolució Cubana i totes les espectatives que engendrava no sols a Cuba sinó a la resta de Centreamèrica, fonamentalment a Nicaragua, que igualment va imulsar una revolució amb el també poeta Ernesto Cardenal entre les  files dels seus líders. Fervent defensor de la Teologia de l’Alliberament, considerava que aquests moviments, cristians i socialistes, eren els únics que possibilitaven als pobles de Llatinoamèrica acabar amb la tirania i l’opressió que els havien subjugat durant segles, conduir-los vers un autèntic alliberament i la sobirania plena.

Encara ho recordo, com si ho estés veient:

El professor Valverde  -que omplia l’aula magna- dalt de l’estrada, dissertant apassionadament sobre aquests temes per la qual cosa es dotava d’un mapa de Centreamèrica, que anava senyalant, anunciant que Cuba esdevenia i esdevindria el far de llum clara que guiaria els altres pobles cap a la consecució del veritable poder popular.

Aleshores jo només tenia dinou anys però ho recordo com si fos ara, i fou tal la flama que encengué dintre meu, que encara avui crec en la Revolució Cubana i penso que les seves paraules foren premonitòries.

https://i2.wp.com/www.terra.es/personal3/vladimiro2/ICONES/logo31.gifL’any 1991, José Ma. Valverde, fou un dels activistes que figura entre els fundadors de la Plataforma assembleària i plural, DEFENSEM CUBA, creada per denunciar el BLOQUEIG dels USA contra l’illa i per defensar la plena sobirania de Cuba. El desembre d’enguany en celebrarem el trentè aniversari.

Rosa Planas (Vocal del Casal d’Amistat Català-Cub à de Barcelona)

MANIFEST SOLIDARITZEM-NOS AMB CUBA – TRENQUEM EL BLOQUEIG
1. DES DE la nostra defensa del principi de la no ingerència i del respecte a la sobirania i al dret a l’autodeterminació del poble cubà, des de la nostra consideració de la solidaritat com a primera condició de la pau i la convivència entre els pobles i al marge de qualsevol diferència polìtica o d’opinió;
2. EXIGIM la retirada de totes i cadascuna de les mesures de bloqueig econòmic directes i indirectes que exerceixen els EEUU contra Cuba; tot violant els principis de dret internacional, article 1.2 de la Carta de les NN.UU. i les resolucions 2131 (XX) del 21 de desembre de 1965 i 36/103 de 9 de desembre de 1981. Violacions exemplificades en el manteniment de la base militar nordamericana de Guantánamo, a territori cubà.
3. SOL·LICITEM del govern espanyol que, quan a l’Assemblea General de las NN.UU. es discuteixi la proposta condemnatòria del bloqueig exercit pels EEUU contra Cuba, actuï en conseqüència amb el dret i els acords internacionals signats per l’Estat espanyol i d’acord amb les declaracions realitzades, entre d’altres pel President del Govern, contràries a aquest bloqueig.
4. ENS COMPROMETEM A:
Primer, emprendre una àmplia, oberta i unitària campanya de solidaritat política i material amb Cuba.
Segon, donar a conèixer i condemnar la realitat del bloqueig, així com contribuir a mantenir els avenços econòmics, socials i humans del poble cubà.
Tercer, donar a conèixer l’existència i el desenvolupament d’aquesta campanya, tot obrint el màxim de canals de participació per dur-la a terme.
Aquest manifest va ser aprovat en assemblea celebrada el 3 de desembre de 1991 al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona i publicat al diari El País els dies 3 de febrer i 30 d’abril de 1992 amb el suport de 932 signatures personals i 84 d’entitats diverses.

2 respuestas a Homenatge al poeta i literat JOSÉ MARÍA VALVERDE, gran amic i defensor de Cuba

  1. Josepcalvet dice:

    Amigos: no os digo mucho, pero seguimos…¡¡¡¡
    Os voy leyendo y hoy al ver la nota de Valverde en el correo he entrado a leer el texto.
    Saludos desde Alicante

    • cubabcn dice:

      Gracias, Josep, por tu curiosa fidelidad.
      Nosotros también vamos siguiendo tu interessantíssimo blog.
      Saludos desde Barcelona!
      CUBA NO ESTÁ SOLA! Hasta la Victoria Siempre!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: