El Primero de Mayo, desde Cuba/ El primer de Maig, des de Barcelona

El Casal d’Amistat Català Cubà de Barcelona saluda els treballadors i treballadores cubans aquest primer de maig en què, a Barcelona, durant les manifestacions pel Dia del Treball, la gent que sortia al carrer clamava per l’ocupació, contra les retallades i els acomidaments que imposen i favoreixen els governs central i autonòmic, i per un gran pacte que permeti sortir d’aquesta crisi que, ja està provat, no han provocat els treballadors sinó les oligarquies financeres, els especuladors i els mals governants. Pels carrers de Barcelona també onejaren banderes cubanes acompanyades de cançons revolucionàries, en homenatge a la revolució que perviu i serveix d’exemple al món.

 Article d’Opinió d’Alina Martí­nez • 1 mayo, 2013 • 6:20

Cuba en Primero de Mayo

Los mensajes que hoy los cubanos lanzan al mundo tienen su más imponente escenario en la Plaza de la Revolución José Martí, de la capital, se multiplican a lo largo de nuestra alargada geografí­a, en todas las plazas y avenidas del país, y se escuchan en todas las latitudes, alto y claro: unidad en torno a la dirección revolucionaria, decisión de seguir avanzando como siempre lo hemos hecho, sin dejarnos vencer por las dificultades, y de construir ese socialismo próspero y sostenible al que todos aspiramos, que depende de nuestros propios esfuerzos.

No necesitamos ni permitimos que nadie nos venga a imponer recetas, tenemos nuestras propias soluciones a los problemas, basadas en el análisis profundo de la realidad, en consonancia con nuestros principios y como continuidad de un legado de lucha del que nos sentimos orgullosos y estamos dispuestos a enriquecer con la obra de hoy y del mañana.

Marchamos con alegrí­a, jóvenes y menos jóvenes, hombres y mujeres y hasta niños, muchos en hombros de sus padres, alzando banderas, enarbolando telas y carteles, proclamando a toda voz  nuestros vivas a la Revolución, a Fidel, a Raúl, al socialismo, y a ese amigo inolvidable que siempre nos acompañará: el Comandante Hugo Chávez Frí­as.

Marchamos para ratificar nuestra voluntad de avanzar en la actualización de nuestro modelo económico, de poner mayor énfasis en la eficiencia, la productividad, el cumplimiento de los planes y presupuestos, el ahorro y el control de los recursos, que constituyen las claves para avanzar.

Marchamos motivados por la próxima celebración del XX Congreso de la Central de Trabajadores de Cuba, que pondrán en el primer plano el análisis del papel del movimiento sindical ante las transformaciones que se producen en el paí­s y la tarea de atraer a las filas de la organización a todos para que todos contribuyamos a la edificación de un futuro mejor.

Marchamos inspirados por el aniversario 160 del natalicio de nuestro Héroe Nacional, en cuyo homenaje se constituyó la CTC y bajo cuya guí­a un grupo de jóvenes, conducidos por Fidel Castro reiniciaron la batalla emancipadora del pueblo cubano con los asaltos a los cuarteles Moncada, de Santiago de Cuba, y Carlos Manuel de Céspedes, de Bayamo, acción de la que este año conmemoraremos seis décadas.

Marchamos bajo la mirada del lí­der indiscutible de los trabajadores cubanos, Lázaro Peña, quien supo como nadie pulsar el sentir de las masas laboriosas, encarnar sus más sentidas aspiraciones y conducirlas, primero en la lucha por su emancipación y después en la forja de una sociedad nueva.

Este es nuestro Primero de Mayo, la espléndida y fecunda primavera cubana, el desfile de millones que encarna la voluntad de millones, una marcha formidable y poderosa por Cuba.

Periódico Trabajadores

 

El 1r de Maig, avui com ahir la mobilització és necessària

Els orígens i les dificultats

El 1r de Maig representa una data emblemàtica per als treballadors i celebrada des que el 1989, el Congrés de la II Internacional de París, va aprovar la celebració mundial del Dia del Treball en commemoració de la vaga general convocada en aquesta data de 1886 als EUA a favor de la jornada de 8 hores i que tingué la seva expressió més tràgica en els successos de Chicago.

Aquesta vaga general significava la culminació d’una llarga lluita dels obrers, que en plena expansió industrial realitzaven jornades de fins a catorze hores diàries, sis dies per setmana. La I Internacional havia acordat en el seu Congrés de Ginebra, al 1866, plantejar mundialment la demanda de la jornada de treball de 8 hores, i als Estats Units en 1868 es va aprovar la llei que establia la jornada de 8 hores per als empleats de les oficines federals i els que treballaven en obres públiques. Els patrons però, es van oposar a aquesta llei, tractant de demostrar que la jornada de 10 hores era “més profitosa per als treballadors”.

Entre tant, en 1873, les coses van empitjorar sobtadament per als treballadors. La crisi que es veia venir, va arribar finalment, llançant a l’atur i la pobresa a centenars de milers d’obrers.

En aquest entorn es va convocar una gran manifestació d’aturats a Nova York per demostrar al Govern de l’Estat la seva situació i demanar solució a la seva misèria. S’exigia una ració diària d’aliments per als aturats, la inversió en obres públiques per reduir la desocupació i una pròrroga legal per al pagament d’arrendaments i lloguers modestos, es volia evitar que fossin desnonades les famílies que no podien cobrir la renda per trobar-se el pare o l’espòs sense feina. Quan aquesta, de forma pacifica es dirigia a l’ajuntament, va ser dissolta per la policia amb gran nombre de ferits i centenars de detinguts posats a disposició dels tribunals “per resistir ordres de la policia”.

Al juny de 1877, els propietaris dels ferrocarrils van comunicar als treballadors que els seus salaris serien reduïts en un 10%, perquè les empreses “estaven perdent diners” amb motiu de la crisi, aquestes actuacions van fer que el conflicte social anés prenent un cert caire violent .

L’American Federation of Labor (AFL) que havia nascut el 1881, el 1885 va decidir llavors, convocar la vaga general per l’1 de maig de 1886. Per fi va arribar la data i  els treballadors de més de 5.000 empreses es van declarar en vaga deixant les fàbriques, per guanyar els carrers i reclamar les seves demandes.

La premsa de l’època, afavorida per la patronal, manifestava, entre d’altres, aquestes opinions: “el treballador ha de deixar el seu orgull i admetre ser tractat com maquinària humana”, “El plom és la millor alimentació per als vaguistes”, “La presó i els treballs forçats són la única solució possible a la qüestió social “.

Tot i això en aquest mateix dia milers de treballadors van aconseguir la seva reivindicació, estenent-se aquesta com una taca d’oli, llevat de Chicago, ciutat on els fets van prendre un gir més intolerant, que va culminar amb la matança de la plaça de Haymarket, el 4 de maig amb la mort de 38 obrers i 7 policies i centenars de ferits, i el posterior judici i execució de dirigents anarquistes i socialistes coneguts com “els màrtirs de Chicago”.

És aquesta llarga lluita la que va donar lloc a l’1 de maig, lluita que en alguns casos ha estat oblidada i amagada, eliminant el seu contingut reivindicatiu fins al punt de transformar en alguns països l’1 de maig en un simple dia “festiu”. Serveixi com a exemple que als EUA el dia del treball se celebra el primer dilluns de setembre, o la “cristianització” que Pius XII va realitzar en 1955 creant la “festivitat de Sant Josep Obrer”, a la qual amb tanta pressa es va adherir el règim franquista , amb les seves “demostracions sindicals” a l’estadi Bernabeu com a exemple d’adhesió dels treballadors al règim, mentre milers d’ells eren represaliats, per exigir els seus drets i la llibertat sindical.

A la nostra democràcia

Amb la recuperació de la democràcia, el 1r de maig aconsegueix un altíssim contingut reivindicatiu en els anys de la transició, però a mesura que s’ anàvem aconseguint les llibertats democràtiques i drets socials, el primer de maig va perdre força reivindicativa, fins que el 2008 la crisi ens va fer despertar de la nostre letargia, i descobrim diverses coses.

Els avenços socials aconseguits pels treballadors al llarg de la història, no són perdurables, sinó que cal defensar-los constantment. La lluita de classes, que alguns havien intentat enterrar, segueix vigent, i amb les diferències corresponents, els conflictes socials continuen tenint el mateix origen: la disputa entre capital i treball.

Avui 1er de maig més que mai

L’1 de maig de 2013 el celebrem en un context caracteritzat per la convicció ciutadana sobre l’inqüestionable fracàs de les polítiques econòmiques desenvolupades per la Unió Europea i pels diferents governs ( també el de Catalunya) per fer front a la crisi econòmica, en un escenari de debilitament progressiu del clima de confiança de la ciutadania en les institucions polítiques, econòmiques i socials, a Espanya a Catalunya i a Europa i de ruptura amb el model social europeu.

L’ “austericidi” com a resposta única a la crisi, que parteix de les institucions financeres internacionals, i es projecta des de la Unió Europea i des de les instàncies estatals i nacionals, no té altra finalitat que la de donar satisfacció als interessos dels mercats perpetuant la crisi econòmica, i generant un enorme increment de la desigualtat, afavorint l’apropiació de la renda i dels recursos per part  d’uns pocs, provocant la desatenció de les necessitats socials bàsiques de milions de persones amb el consegüent increment de la pobresa i de l’exclusió social .

Més de 900.000 persones a Catalunya i 6 Milions a Espanya que volen i no poden treballar, i més de la meitat dels joves que han de triar entre l’atur i l’emigració. Les retallades i els privatitzacions dels Governs de Catalunya i Espanya aboquen a l’atur milers de Treballadors i Treballadores de tots els sectors, i desmantellen l’Estat del Benestar, 118.000 llars sense cap Ingrés i 100 desnonaments diaris a Catalunya perquè els seus membres ja han esgotat la prestació d’atur i perquè el Govern posa més difícil l’accés a subsidis, beques i ajuts, fets que provoquen més pobresa i exclusió social.

En aquest context el debat de la Generalitat amb el govern central de si el dèficit públic s’ha de situar, en 1,2%, en un 2%, o un altre, és un debat fals, cal transformar la lògica del mateix, posant en el seu centre el creixement econòmic i la creació d’ocupació com a objectiu prioritari, qualsevol sostre de dèficit que suposi més retallades comportarà major depressió i per tant continuar enfonsant l’economia catalana.

Les reformes laborals imposades pel Govern del Partit Popular en matèria de negociació col · lectiva han engegat en orris alguns dels importants continguts incorporats al II Acord sobre l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva per al període 2012-14, dificultant la seva aplicació pràctica, i fins i tot impedint el seu desenvolupament.

Les dades sobre registre de convenis col·lectius en 2012 donen l’alarma sobre la caiguda en picat del nombre dels registrats en comparació amb 2010, Doncs bé, si en aquest any ( 2010 ) la negociació col·lectiva va cobrir a 10,8 milions de treballadors i treballadores, en 2012, només ha arribat a poc més de 6,7 milions, restant per actualitzar el seu conveni més de 4 milions.

A Catalunya 2.300.000 Treballadors i Treballadores poden perdre el conveni col·lectiu el 7 de juliol perquè la reforma laboral del Govern del PP ha permès a la patronal deixar als treballadors i treballadores sense regulació de salaris i drets laborals. El Govern de la Generalitat ha de ser conscient que no és possible un desenvolupament nacional sense el desenvolupament d’una política social i laboral pròpia  i per això cal que s’ impliqui en el desenvolupament d’un marc de relacions laborals català, que tingui com a clau de volta la negociació col·lectiva.

A cavall de la crisi econòmica, la societat assisteix alarmada a la proliferació de maniobres tendents a fer inviable el control del poder públic, limitant la capacitat de les institucions, i dels individus o de les organitzacions de les que formen part o s’organitzen. La repressió de les protestes ciutadanes i la desqualificació dels moviments i les organitzacions socials, el retrocés en drets i llibertats democràtiques i la falta de resposta als casos de corrupció política i econòmica estan posant en risc el sistema democràtic.

Preguntem-nos docs si el 1r de Maig és una festivitat nostàlgica o una reivindicació necessària? La resposta és evident, avui com ahir la mobilització és necessària

Manuel C Fages Marta
Secretari General. Federació Serveis a la Ciutadania-CCOO de Catalunya

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: