1ro Mayo 2016_ CUBA NO ESTÁ SOLA

2 mayo 2016

1 mayo 2016_Foto Gustavo de la Torre M (65)

Fotos por Gustavo de la Torre Morales.

Esperar que el 1ro de Mayo fuese masivo en Cuba, con pancartas respaldando la Revolución, los dirigentes históricos y en defensa de las conquistas del socialismo, es algo muy natural que los medios masivos al servicio de los grandes capitales no darán mucha cobertura informativa en sus espacios… de lo contrario podrían en contradicción toda la farsa que siempre han comentado sobre el “terrible comunismo cubano”.

Pero Cuba sigue siendo ejemplo, la revolución cubana sigue siendo una bandera que enaltece a otros pueblos y las conquistas socialistas una esperanza de que otro mundo es posible.

Por eso, en Barcelona, Cataluña, la Plataforma Defensem Cuba y el Bloque Latinoamericano marcharon juntos por Vía Laietana, demandando:

  1. Eliminación del bloqueo económico, financiero y comercial contra Cuba.
  2. Devolución del territorio de Guantánamo, usurpado ilegalmente por una Base Militar que ha servido de centro de torturas.
  3. Respeto a la soberanía del pueblo de Cuba.
  4. La no injerencia en los asuntos internos de Cuba.
  5. Derogación del Acuerdo de Posición Común, adoptado por la Unión Europea por servilismo al imperialismo yanqui.

El Bloque Latinoamericano demandó:

  1. No injerencia yanqui en los países latinoamericanos.
  2. No a los golpes de Estado en América del Sur.
  3. No a la guerra económica impuesta por Estados Unidos, con servilismo de la burguesía venezolana y mercenarios de la oposición contra la República Bolivariana de Venezuela.
  4. Respaldo a Rafael Correa, Evo Morales, Dilma Rouseff, Daniel Ortega.
  5. Condena a las medidas neoliberales de Mauricio Macri y la venta de Argentina a los fondos buitres.
  6. Condena a los asesinatos a líderes políticos y sindicales, así como de jóvenes en los pueblos de Nuestra América grupos paramilitares o narcotraficantes al servicio de los círculos de poder económico, el imperialismo o gobiernos serviles:
  • Faltan 43 jóvenes mejicanos de Ayotzinapa, nuestra camarada hondureña Berta Cáceres, el venezolano Robert Serrá y otros tantos que son víctimas de mercenarios al servicio de los intereses del imperialismo.

También buenos amigos provenientes de África sumaron sus voces para confirmar que CUBA NO ESTÁ SOLA.

 


Gadafi i l’OTAN: Entrar o sortir de Líbia?

25 agosto 2011

¿Libia: sangre, sudor y lágrimas?

Per ATILIO BORON (CUBADEBATE)

La suerte del régimen libio está echada. A estas horas la única cuestión pendiente es el destino de Muammar Gadafi: ¿se rendirá o luchará hasta el fin?, ¿será Allende o Noriega?, ¿vivo o muerto? y, si vivo, ¿qué le espera? El exilio es altamente improbable: no tiene quien lo reciba y, además, su inmensa fortuna, depositada en bancos de Estados Unidos, Inglaterra, Francia e Italia está bloqueada.

Toma y saqueo del Palacio de Gadafi. Foto: AP

Toma y saqueo del Palacio de Gadafi. Foto: AP

Lo más probable será que siga la suerte de Slobodan Milosevic y termine enfrentando las acusaciones del Tribunal Penal Internacional, que lo acusará de genocida por haber ordenado a sus tropas que disparen contra de su pueblo. Haciendo gala de una obscena doble moral, el TPI va a acoger una petición de un país, Estados Unidos, que no sólo no ha firmado el tratado y que no le reconoce jurisdicción sobre sus nacionales sino que lanzó una pertinaz campaña en contra del mismo obligando más de un centenar de países de la periferia capitalista a renunciar a su derecho a denunciar ante el TPI a ciudadanos estadounidenses responsables de violaciones semejantes -o peores- que las perpetradas por Gadafi.

Una infamia más de un supuesto “orden mundial” que se está cayendo en pedazos gracias a los continuos atropellos de las grandes potencias. Y una lección para todos aquellos que confían -como en su momento lo hizo la Argentina de los noventa- en que consintiendo las “relaciones carnales” con el imperialismo se gozaría para siempre de su protección. Craso error, como se comprobó en el derrumbe de la Convertibilidad y como hoy lo experimenta en carne propia Gadafi, atónito ante la ingratitud de aquellos de quienes se había convertido en obediente peón.

Siendo esto así, ¿por qué Obama, Cameron, Sarkozy y Berlusconi le soltaron la mano? En primer lugar, por oportunismo. Esos gobiernos, que se habían alineado incondicionalmente con Mubarak en Egipto durante décadas, cometieron el error de subestimar el fervor insurreccional que conmovía a Egipto. Cuando cambiaron de bando, dejando en la estacada a su gendarme regional, su desprestigio ante la revolución democrática se hizo ostensible e irreparable. En Libia tuvieron la ocasión de reparar ese mal paso, facilitado por la brutal represión que Gadafi descargó en las primeras semanas de la revuelta. Esto ofreció el pretexto que estaban buscando para desencadenar la no menos brutal intervención militar de la OTAN -con su funesta secuela de víctimas civiles producto de los “daños colaterales” de sus “bombas inteligentes”- y, por otro lado, dando pie al inicio de las actuaciones del TPI a cuyo fiscal general ni por asomo se le ocurriría citar al comandante de la OTAN para que rinda cuentas de crímenes tanto o más monstruosos que los perpetrados por el régimen libio.

Muammar GaddafiEn una entrevista reciente Samir Amin manifestó que toda la operación montada en contra de Gadafi no tiene que ver con el petróleo porque las potencias imperialistas ya lo tienen en sus manos. Su objetivo es otro, y esta es la segunda razón de la invasión: “establecer el Africom (el Comando Militar de Estados Unidos para África) actualmente con sede en Stuttgart, Alemania, dado que los países africanos, no importa lo que se piense de ellos, se negaron a aceptar su radicación en África”. Lo que requiere el imperialismo es establecer una cabeza de playa para lanzar sus operaciones militares en África. Hacerlo desde Alemania aparte de poco práctico es altamente irritante, por no decir ridículo. Ahora tratarán de que el régimen lacayo que se instale en Trípoli acepte la amable “invitación” que seguramente le cursará la OTAN. De todos modos, el operativo no será para nada sencillo, entre otras cosas porque el Consejo Nacional de la Transición (CNT) es un precipitado altamente inestable y heterogéneo de fuerzas sociales y políticas débilmente unidas por la argamasa que sólo le proporciona su visceral rechazo a Gadafi, pese a que no son pocos quienes hasta hacía pocos meses se contaban entre sus más obsecuentes y serviles colaboradores. Hay fundadas sospechas de que el asesinato aún no aclarado del ex jefe militar de los rebeldes, Mohammed Fatah Younis, ex ministro del Interior de Gadafi y ex comandante de las fuerzas especiales libias, fue perpetrado por un sector de los rebeldes en represalia por su actuación en el aplastamiento de una revuelta islamista en la década de los noventa. Otro ejemplo, no menos esclarecedor que el anterior, lo ofrece el propio presidente del CNT. Según Amin, Mustafá Abdel Jalil es “un curioso demócrata: fue el juez que condenó a las enfermeras búlgaras a muerte antes de ser promovido a Ministro de Justicia por Gadafi,” cargo en el que se desempeñó desde 2007 hasta 2011. El CNT, en suma, es un bloque reaccionario y oportunista, integrado por islamistas radicales, socialistas (”estilo Zapatero o Tony Blair”), nacionalistas (sin nación, porque Libia no lo es) y, como señala el analista internacional Juan G. Tokatlian, “bandidos, empresarios, guerrilleros y ex militares” por no hablar del faccionalismo tribal y étnico que ha marcado desde siempre la historia de ese territorio sin nación que es Libia. Por eso no existen demasiadas razones para suponer que el CNT inaugurará un período democrático. Sus miembros no tienen mejores credenciales que Gadafi y pesa sobre ellos la irredimible infamia de haber invitado a las potencias imperialistas a bombardear sus ciudades y aldeas para viabilizar su derrocamiento. Por eso, lo más probable es que una vez derrotado el régimen, las sangrientas luchas intestinas y la ingobernabilidad resultante tornen inevitable para las potencias imperialistas entrar en otro pantano, como Irak y Afganistán, para establecer un mínimo de orden que permita organizar su rapiña. Desgraciadamente, lo que espera a Libia no es la democracia sino un turbulento protectorado europeo-estadounidense y, como dijo Winston Churchill de su país en tiempos de la Segunda Guerra Mundial, sangre, sudor y lágrimas.

Més informació a CUBADEBATE:


Milers de marroquins surten al carrer per exigir reformes

25 abril 2011
http://t3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcTf1U8W_CgLcu792xgfs94v07Fcqm_K42zjH1GCt4rkVKbeXpHC

Milers de persones protesten als carrers de Rabat i Casablanca

https://i1.wp.com/www.eldiariomontanes.es/RC/201102/21/Media/rabat--300x180.JPG

Rabat reconeix fins ara cinc morts

 Milers de persones van sortir ahir al carrer a diverses ciutats del Marroc per exigir reformes polítiques i la liberalització del règim i protestar contra la corrupció, la falta de llocs de treball i els abusos policials. Al voltant de 10.000 persones es van congregar a Casablanca, capital econòmica, i diversos milers més van fer el mateix a Rabat, la capital política. «Això és més una qüestió dels joves que nostra», va assegurar Reduane Amín, que portava una pancarta en què es llegia «un nou Marroc» i anava de la mà amb el seu fill Mohammad Amín, de vuit anys. Intentant evitar que es repeteixin al regne les revoltes de Tunísia o Egipte, Mohammad VI ha aprovat reformes polítiques importants.

Font: EL PERIODICO

I a Líbia,

continua la “guerra humanitària”:

TERCER DIA D’ATACS A LA CAPITAL

Un bombardeig de l’OTAN destrueix un edifici residencial de Gaddafi a Trípoli


OPINIONS sobre l’atac perpetrat per EUA i l’OTAN a Líbia

24 abril 2011

https://i0.wp.com/www.claei.org.mx/components/com_fpss/images/warno.jpgLa agresión de EU y la OTAN contra Libia 

Font: Círculo Latinoamericano de Estudios Internacionales

Luis Gutiérrez Esparza

La hipocresía de un doble sistema de pesos y medidas o de una doble moral, se hace presente a cada paso de la historia reciente, ya se trate de las últimas décadas del siglo XX, o de las primeras del siglo XXI. (…)

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcTtKERosLdSjqXFTe9gNQ9XExO-V9jDhTgA19LFig5TGTSsDZ1lLa OTAN censura a Gadafi por su política de adquisición de armamento, pero a diferencia de un leal e incondicional aliado de Occidente, Arabia Saudita, el gobierno libio, con unos 200 millones de dólares diarios como ingresos por las exportaciones de petróleo y gas, no mostraba gran interés por adquirir material bélico occidental, ni invitaba a las grandes empresas estadunidenses y europeas para llevar a cabo costosos programas de obras de infraestructura en su territorio. Prefirió siempre a corporaciones asiáticas, principalmente de China y la India.   (…)

Hoy en día se habla en todo el mundo sobre la contaminación ocasionada por la fuga radiactiva en las instalaciones nucleoeléctricas de Fukushima, Japón, pero se soslaya la contaminación que ya existe en Libia y la posibilidad de que se incremente exponencialmente; como se ha pretendido dejar en el olvido que, por ejemplo, el río Danubio quedó fuertemente contaminado por el uranio empobrecido luego de los ataques de la OTAN contra los puentes en Yugoslavia.

Libia: verdad oculta tras la propaganda

Colectivo por la Justicia y los Derechos de las Personas y de la Naturaleza “Queda la Palabra”

Font: Círculo Latinoamericano de Estudios Internacionales

http://t3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSJ-CzOAHzAPsAbg3e16gWo0Rm_ErO0QgRTZ08jg-SL5xVVtZG59QLeonor Massanet afirma que mientras Gadafi quiere el petróleo para el pueblo libio, las manos extranjeras justifican la intervención para controlar esta fuente energética en favor de Occidente.

Considera que ha habido una manipulación exterior; lo referente a que el pueblo libio se ha levantado contra la opresión de Gadafi, no es cierto. Hay mucho desconocimiento de lo que es Libia. La gente mete a los árabes en el mismo saco. A la salida del bloqueo de años y ante una redistribución de la riqueza bastante justa, ha ocurrido esto… Pero el pueblo está muy fuerte ante la invasión extranjera.

(Leonor Massanet, natural de Mallorca, licenciada en psicología y farmacia, desde hace años vive entre España y Libia)

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcRQbNjjEQUhjPOIdadwnCCSDBRJwq0WKSAa8z5iMBKeAvNyltI2Comprender la guerra de Libia (1/3)

Comprender la guerra de Libia (2/3)

Comprender la guerra de Libia (3/3)

Michael Collon a La Haine.org


INDIGNEM-NOS!

3 abril 2011

http://anaan.files.wordpress.com/2011/03/anaan-079-indignaos1.jpg?w=510&h=382

Cal fer aquesta crida phttps://i0.wp.com/www.indignaos.com/indignaos/indignaos.jpger escrit?

És, potser, que les notícies de cada dia no són prou argument per a FER-NOS AIXECAR?

I després d’indignar-nos què farem?

La indignació, per si sola, no té efectes si continuem la nostra vida com si res passés al nostre entorn.

Ja fa molt de temps, ho digué en paraules senzilles ERNESTO CHÉ GUEVARA:

“si usted es capaz de temblar de indignación cada vez que se comete una injusticia en el mundo, somos compañeros”

i també digué:

“Nuestros ojos libres hoy son capaces de ver que la ‘civilización occidental’ esconde bajo su vistosa fachada un cuadro de hienas y chacales.”


Per què s’intervé a Líbia però no a Costa d’Ivori?

3 abril 2011

Mentre el món té la seva atenció posada a Líbia, una crisi humanitària s’agreuja en un país al sud-oest, més enllà dels camps de petroli del Sàhara.

https://i2.wp.com/go.hrw.com/atlas/span_map/cotediv.gif

A Costa d’Ivori, les Nacions Unides estima que més d’un milió de persones han abandonat les seves llars en els últims quatre mesos. Mentrestant, a Líbia, la xifra de refugiats és de 350.000 en un mes i mig de conflicte.

L’ONU assenyala que, igual que a Líbia, al país subsaharià ha mort un alt nombre de víctimes a causa de la violència política, -com a mínim 462 – i que s’han produït bombardejos contra la població civil, com el de la setmana passada sobre un mercat, que va deixar almenys 25 morts i que va ser qualificat per aquesta organització com un “crim de guerra”.

https://i0.wp.com/www.kalipedia.com/kalipediamedia/penrelcul/media/200707/18/relycult/20070718klpprcryc_483.Ies.SCO.jpg

La Basílica de la Verge de la PAU, a Yamoussoukro, capital de Costa d’Ivori, malgrat la seva quasi ofensiva grandiositat que supera de la Sant Pere del Vaticà, no aconsegueix evitar la GUERRA

Per aquestes similituds, la comparació entre la resposta internacional a una i una altra crisi indigna a molts en el continent africà.

Alguns dels líders dels països veïns a Costa d’Ivori van posar en qüestió que la comunitat internacional recorri a la força a Líbia però no en aquest cas, durant una reunió la setmana passada el bloc regional de països de l’Àfrica Occidental, ECOWAS per les seves sigles angleses.

http://t2.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcQ4wnjGt3FR3HTqhHZk-zjIm4FzuWtycXnIiHGaDBHVkt4dpodF

“Doble tracte o doble vara de medir”

DADES SOBRE COSTA D’IVORI

  • És el major productor mundial de cacau.
  • Aclamat una vegada com un model d’estabilitat, el país es va veure immers durant diversos anys en les lluites internes després de la mort del seu primer president, Félix Houphouet-Boigny, el 1993.
  • Una revolta armada el 2002 va dividir el país entre el nord rebel i el sud controlat pel govern.
  • Un acord per compartir el poder va aconseguir l’establiment d’un gabinet en 2007 amb un ex líder rebel com a primer ministre.
  • El 2010 es van efectuar les primeres eleccions presidencials en deu anys com a culminació d’un procés de pau (¿?)

Els analistes consultats per BBC Món creuen que la coincidència en el temps dels dos conflictes posa en evidència el tractament desigual de la comunitat internacional.

“Això no és nou”, assenyala Mbuyi Kabunda, un investigador congolès de l’Institut de Drets Humans d’Estrasburg. “Recordeu que tampoc es va fer res per evitar el genocidi a la regió dels grans llacs africans a mitjans dels noranta”.

Kabunda opina que la decidida intervenció militar de la coalició a Líbia es deu al petroli que jeu en aquest país.

Costa d’Ivori també produeix una petita quantitat de petroli però la seva importància radica en les seves plantacions de cacau, que la converteixen en el primer productor del món.

No obstant això, Kabunda assenyala que això no és suficient per despertar l’interès internacional.

Un altre analista, l’ivorià Jean Arsene, ironitza sobre la menor importància del cacau ivorià respecte al cru libi. “Occident pot viure sense el nostre cacau però no sense el seu petroli”.

Cascos blaus

La veritat és que a Costa d’Ivori sí que hi ha una presència de tropes internacionals.

Costa de Marfil.Les tropes lleials a Ouattara varen avançar dimecres des del nord sobre la capital, Yamoussoukro, al centre del país. 

L’ONU té a 9.000 soldats, principalment de països de la Unió Africana, però les seves competències són reduïdes i no actuen per evitar els atacs a la població o la propietat.

Els països de l’Àfrica Occidental han demanat que el Consell de Seguretat de l’ONU reforci el seu paper en el conflicte.

La violència a Costa d’Ivori es va desencadenar a principis de desembre després que el president Laurent Gbagbo, al poder des del 2000, es negués a admetre la seva derrota en les eleccions.

La comunitat internacional, encapçalada per França, antiga metròpoli, i Estats Units, ha ordenat a Gbagbo la seva renúncia i ha donat suport al seu adversari, Alassane Ouattara, que ha format un govern paral lel.

El president dels EUA, Barack Obama, i el seu homòleg francès, Nicolas Sarkozy, han declarat repetides vegades que Gbagbo ha de marxar.

https://casalcubabarcelona.files.wordpress.com/2011/04/cacao-africa-ninos.jpg?w=300

Cacau a les plantacions, on l’explotació infantil està a l’ordre del dia,                                 i “cacau” afegit en el dia dia d’ençà de desembre 2010, per culpa de la violència

El Consell de Seguretat de l’ONU va imposar aquest dimecres, a proposta francesa, sancions relatives a la congelació d’actius bancaris i prohibició de viatge als membres del Cercle d’proper a Gbagbo. La resolució de l’ONU es va donar a conèixer només hores després que les tropes lleials a Ouattara avancessin des del nord sobre la capital, Yamoussoukro, al centre del país. Les forces de Gbagbo retenen al sud el control del centre comercial del país, Abidjan. Kabunda creu que el més encertat que pot fer la comunitat internacional és desarmar les forces d’un i altre bàndol i procurar la reunificació del país. Per la seva banda, l’ivorià Arsene, que resideix temporalment a Madrid i és professor en una universitat d’Abidjan tancada des que van començar els enfrontaments, lamenta la passivitat dels cascos blaus. Sospita que l’ímpetu de l’ofensiva de les forces de Ouattara és perquè estan sent armades per Occident. “Obama es va referir el dimarts a la possibilitat d’armar als rebels libis. No m’estranyaria que aquesta mateixa estratègia, una guerra per delegació, sigui la seguida a Costa d’Ivori”. Arsene, preocupat per la situació de la seva família al país, creu que Costa d’Ivori s’ha endinsat en el pitjor dels escenaris possibles.

Font: BBC Món

Resulta -si més no- angoixant que arreu de l’Àfrica un seguit de maniobres neocolonialistes fetes en nom de la malanomenada “comunitat internacional” no condueixin a altra cosa que no sigui més guerra, més fam, més explotació i expoli, més desigualtat…

No podem sinó indignar-nos amb totes les forces en veure que Occident, per enèssima vegada, fa el que sigui per apoderar-se dels recursos naturals de la malaurada Àfrica, de sempre esquilmada i robada, ara emparant-se en l’excusa de donar “suport” a una democràcia fictícia que no és altra que aquella que convingui en cada moment als països poderosos que es neguen a perdre els seus privilegis i la seva influència.

I si aquestes maniobres indecents es poden amagar al darrera de suposades guerres ètniques, fratricides o religioses, millor que millor. Els que fan el negoci alhora se’n renten les mans.


No hi ha negoci com el de la guerra

2 abril 2011

https://casalcubabarcelona.files.wordpress.com/2011/04/libia-otan-guerra.jpg?w=300Mentida, hipocresia i programes secrets. D’això no va parlar el president dels EUA, Barack Obama, quan va explicar la seva doctrina líbia als EUA i al món. La ment s’atordeix amb tants forats negres que engoleixen aquesta esplèndida guerra que no és una guerra (és una “acció militar, limitada en el temps, limitada en el seu abast”, segons la Casa Blanca), combinada amb la incapacitat del pensament progressista de condemnar, al mateix temps, la inclemència del règim de Gaddafi i els bombardejos “humanitaris” anglo-francesos-nord-americans.

La Resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha funcionat com un cavall de Troia, en permetre que el consorci anglo-francès-nord-americà –i l’OTAN– es convertissin en la força aèria de l’ONU en suport a un aixecament armat. A part de no tenir res a veure amb la protecció de civils, aquesta acció és absolutament il·legal segons el dret internacional. La fase final incorporada, com ja ho saben fins i tot nens africans desnodrits, però que mai ha estat reconeguda, és el canvi de règim.

http://t3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcQoGBSsvIRR_Of9lrADZDHb0esb5s65Yr4LNGQVTcGhSfY30G8FEl tinent general Charles Bouchard de Canadà, comandant de l’OTAN per Líbia, podrà insistir tot el que vulgui en què la missió només es proposa protegir civils. Però aquests “civils innocents” que operen tancs i disparen Kalashnikovs són en realitat soldats en una guerra civil, i l’enfocament ha de ser si l’OTAN seguirà sent des d’ara la seva força aèria, seguint els passos del consorci anglo-francès-nord-americà. A propòsit, la “coalició dels disposats” que combat contra Líbia consisteix únicament en 12 dels 28 membres de l’OTAN més Qatar. No té absolutament res a veure amb una “comunitat internacional”. El veredicte final sobre la zona d’exclusió aèria acordada per l’ONU haurà d’esperar a l’emergència d’un govern “rebel” i al final de la guerra civil (si acaba aviat). Llavors serà possible analitzar com es va arribar a justificar el tret de Tomahawks i els bombardejos; per què es “va protegir” als civils de Cirenaica mentre s’atacava als de Trípoli amb Tomahawks; quin tipus de grup de “rebels” era “salvat”; si tot l’assumpte va ser legal per començar; com la resolució va ser una cobertura per a canvi de règim; com l’enamoriscament entre els “revolucionaris” libis i Occident podria acabar en un sagnant divorci (recordeu Afganistan); i quins protagonistes occidentals es poden beneficiar immensament de la riquesa d’una nova Líbia unificada (o balcanitzada):

Font: Asia Timeshttps://i1.wp.com/sirius.cat/img/logosirius.jpg

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcR8G4dAtQa08mp6zORKi9BGnhbx34SKHVnJemZv76KQv7MdgL-s

Pinzellades

El Pentàgon

https://casalcubabarcelona.files.wordpress.com/2011/04/latuff_obama_libya.jpg?w=300El jerarca del Pentàgon Robert Gates va dir aquest cap de setmana, mantenint una cara seriosa, que només hi ha tres règims opressius en tot Orient Mitjà: Iran, Síria i Líbia. El Pentàgon està eliminant a la baula feble, Líbia. Els altres van ser sempre parts crucials de la llista d’eliminació dels malvats dels neoconservadors. Aràbia Saudita, Iemen, Bahrain, etc., són models de democràcia. En quan a aquesta guerra “ara la veus, ara no la veus”, el Pentàgon les arregla per lliurar-la no una vegada, sinó dues. Va començar amb Africom establert sota el govern de George W Bush, reforçat amb Obama i rebutjat per nombrosos governs africans, erudits i organitzacions de drets humans. Ara la guerra passa a l’OTAN, que és essencialment l’adreça del Pentàgon sobre els seus acòlits europeus. És la primera guerra africana d’Africom, realitzada fins ara pel general https://i0.wp.com/www.jambonews.net/en/files/2011/01/africom.pngCarter Ham des de la seva caserna en el no tan africà Stuttgart. Africom, com ho descriu Horace Campbell, professor d’estudis nord-americans africans i de ciències polítiques a la Universitat Siracusa, és un engany: “fonamentalment és una façana per a contractistes militars d’EUA com Dyncorp, MPRI i KBR que operen a Àfrica. Els planificadors militars nord-americans que es beneficien amb la porta giratòria de la privatització de la guerra estan delectats per l’oportunitat d’atorgar credibilitat a Africom sota la façana de la intervenció a Líbia.” Els Tomahawks d’Africom també aconsegueixen –metafòricament– a la Unió Africana (UA) que, a diferència de la Lliga Àrab, no pot ser comprada fàcilment per Occident. Les petro-monarquies del Golf Àrab van aclamar totes el bombardeig, però no Egipte i Tunísia. Només cinc països africans no estan subordinats a Africom; Líbia és un d’ells, juntament amb Sudan, Costa d’Ivori, Eritrea i Zimbabwe.

L’OTAN

http://socibooks.files.wordpress.com/2009/05/otan.gif

El pla general de l’OTAN és controlar el Mediterrani com un llac de l’OTAN. Des d’aquesta “òptica” (argot del Pentàgon) el Mediterrani és infinitament més important actualment com a teatre d’operacions bèl·liques que AfPak. Només tres de les 20 nacions del Mediterrani no són membres plens de l’OTAN o aliats dels seus programes de “cooperació”: Líbia, el Líban i Síria. Que no càpiga el menor dubte: ara li toca a Síria. El Líban ja està sotmès a un bloqueig de l’OTAN des de 2006. Ara també s’aplica un bloqueig a Líbia. EUA –a través de l’OTAN– és a punt d’aconseguir la quadratura del cercle.

Aràbia Saudita

https://i2.wp.com/www.mediterraneosur.es/fondo/img/bloquesregion.jpgPerfecte. El rei Abdullah es lliura del seu etern enemic Gaddafi. La Casa de Saud –a la seva abjecta manera característica– fa l’impossible per beneficiar a Occident. L’atenció de l’opinió pública mundial és desviada de la invasió de Bahrain pels saudites per aixafar un moviment de protesta pacífic pro democràcia. La Casa de Saud va vendre la ficció que “la Lliga Àrab” en el seu conjunt va votar per una zona d’exclusió aèria. És mentida: de 22 membres, només va haver-hi 11 presents en la votació; sis són membres del Consell de Cooperació del Golf (GCC), en el qual Aràbia Saudita és el que més mana. La Casa de Saud només va necessitar pressionar a tres més. Síria i Algèria estaven en contra. Traducció: Només nou dels 22 països àrabs van votar per la zona d’exclusió aèria. Ara Aràbia Saudita fins i tot pot ordenar al cap del GCC, Abdulrahman al-Attiyah, que digui amb cara seriosa: “el sistema libi ha perdut la seva legitimitat”. En quan a la “legítima” Casa de Saud i els a el-Khalifa a Bahrain, algú hagués d’incorporar-los al Saló de la Fama Humanitària.

Qatar

http://t3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSaV6fchs1JaK6TgyovPTZfwf7IkV-grpuDpFo731_rH3tHLFPS8QEls amfitrions de la Copa del Món de Futbol de 2022 són experts a tancar un negoci. Els seus Mirage ajuden a bombardejar Líbia mentre Doha es prepara per vendre el petroli de Líbia oriental. Qatar es va convertir ràpidament en la primera nació àrab a reconèixer als “rebels” libis com a únic govern legítim del país només un dia després d’assegurar-se el negoci de la venda del petroli.

 

Els ‘rebels’

https://i1.wp.com/d.yimg.com/b/util/anysize/143*121c,http%3A%2F%2Fd.yimg.com%2Fa%2Fp%2Fafp%2F20110401%2Flargeimage.photo_1301676516823-1-0.jpg

Ali Tarhouni

Malgrat totes les dignes aspiracions democràtiques del moviment juvenil libi, succeeix que el grup d’oposició més organitzat és el Front Nacional per la Salvació de Líbia –finançat durant anys per la Casa de Saud, la CIA i els serveis d’intel·ligència francesos-. El “Consell Nacional de Transició Interí” rebel és poc més que el bon Front Nacional més uns pocs desertors militars. És l’elite dels “civils innocents” que la “coalició” està “protegint”. En el moment just, el “Consell Nacional de Transició Interí” va aconseguir un nou ministre de Finances, l’economista educat als EUA, Ali Tarhouni. Va revelar que un grup de països occidentals els va donar crèdit recolzat pel fons sobirà de Líbia i els britànics els van permetre tenir accés a 1.100 milions de dòlars dels fons de Gaddafi. Això significa que el consorci anglo-francès-nord-americà –i ara l’OTAN– només hauran de pagar les bombes. Quant a estafes bèl·liques aquest és inavaluable; Occident utilitza els propis diners de Líbia per finançar a un munt de rebels oportunistes libis per combatre al govern libi. I a sobre els nord-americans, britànics i francesos senten l’amor per tots aquests bombardejos. Els neoconservadors han d’estar-se palejant: per què a l’exsecretari adjunt de defensa d’EUA, Paul Wolfowitz, no se li va ocórrer alguna cosa semblant per a l’Iraq l’any 2003?

Els francesos

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcQ7YUW_q-VQ_b5g4OZ098JDGHgseH_kRhmx2IbBM-_nzpQNbio2

Nouri Mesmari

Oh la la, això podria ser material per a una novel·la de Proust. La principal passarel·la de primavera a París és la desfilada de modes del president Nicolas Sarkozy –un model de zona d’exclusió aèria amb accessoris d’atacs aeris Mirage/Rafale-. Aquesta desfilada de modes va ser ideada per Nouri Mesmari, ex cap de protocol de Gaddafi, qui va desertar a França a l’octubre de 2010. El servei secret italià va filtrar als mitjans de comunicació seleccionats com ho va fer. El paper de la DGSE, el servei secret francès, ho ha explicat més o menys en el lloc Maghreb Confidential. Essencialment el “coq au vin” de la revolta a Bengasi havia estat bullint a foc lent des de novembre del 2010. Els cuiners van ser Mesmari, el coronel de la força aèria Abdullah Gehani i el servei secret francès. A Mesmari li cridaven “el WikiLeak libi”, perquè virtualment va revelar tots els secrets militars de Gaddafi. Sarkozy ho va adorar –furiós perquè Gaddafi havia anul·lat sucosos contractes per comprar Rafales (per reemplaçar els seus Mirage que ara es bombardegen) i plantes franceses d’energia nuclear. Això explica per què Sarkozy s’ha mostrat tan agressiu per presentar-se com el nou llibertador àrab, va ser el primer dirigent d’una potència europea que va reconèixer als “rebels” (per a molèstia de molts en la Unió Europea) i va ser el primer que va bombardejar a les forces de Gaddafi. http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcT0tra6iUSnFeOAxN10bclmUw3EoMFiUYAoV2m3lIVg0wwlY5QAPAAixò deixa al nu el paper del desvergonyit filòsof, Bernard Henri-Levy, qui ara es vanaglòria frenèticament en els mitjans del món que va cridar a Sarkozy des de Bengasi i va despertar la seva vena humanitària. O Levy és un mentecat o és una convenient guinda “intel·lectual” agregada al pastís de bombes prefabricat. El terminator Sarkozy és incontenible. Acaba d’advertir a tots i cadascun dels governants àrabs que s’enfrontaran a bombardejos a l’estil de Líbia si reprimeixen als manifestants. Fins i tot va dir que “el proper” és el de la Costa d’Ivori. Exceptuant, és clar, a Bahrain i Iemen. Quant als EUA, de nou està recolzant un cop militar (no va funcionar amb Omar “Xeic al-Tortura” Suleimán a Egipte, tal vegada funcioni a Líbia).

Al-Qaida

https://i0.wp.com/img.allvoices.com/thumbs/event/598/486/76208828-abdelhakim-alhasidi.jpg

Abdel-Hakim al Hasidi

I torna a aparèixer el tan convenient espantall. El consorci anglo-francès-nord-americà –i ara l’OTAN– estan (de nou) combatent al costat d’al-Qaida, representat per al-Qaida en el Magrib (AQM). El dirigent rebel libi Abdel-Hakim al-Hasidi –qui va combatre al costat dels talibans a Afganistan– va confirmar àmpliament als mitjans italians que va reclutar personalment a “uns 25” yihadistes de l’àrea de Derna a Líbia oriental per combatre contra EUA a l’Iraq; “ara estan en les primeres línies en Adjabiya”. Això després que el president de Txad, Idriss Deby, subratllés que AQM havia atacat arsenals militars a Cirenaica i que ara posseeix bastants míssils terra-aire. A principis de març, AQM va recolzar públicament als “rebels”. El fantasma d’Osama bin Laden deu estar somrient d’orella a orella; una vegada més aconsegueix que el Pentàgon faci el seu treball.

Els privatizadors de l’aigua

https://i0.wp.com/www.eivissaweb.com/portal/img/noticies/4510/cuber-2.jpg

Acuífero de Areniscas de Nubia con un volumen de 75 mil millones de metros cúbicos.

És possible que poca gent a Occident sàpiga que Líbia –juntament amb Egipte– es troba sobre el Sistema Aqüífer de Pedra Arenosa de Núbia; és a dir, un oceà d’aigua fresca extremadament valuosa. De manera que sí, aquesta guerra “ara la veus ara no la veus” és una guerra crucial per l’aigua. El control de l’aqüífer és invaluable, com el “rescat” de valuosos recursos naturals dels “salvatges”. Aquest Ductistán de l’Aigua –enterrat en el profund del desert al llarg de 4.000 quilòmetres– és el Gran Projecte Fluvial fet per l’Home (GMMRP) que Gaddafi va construir per 25.000 milions de dòlars sense demanar un sol centau al FMI o al Banc Mundial (quin pèssim exemple per al món en desenvolupament!). El GMMRP proveeix a Trípoli, Bengasi i a tota la costa líbia.

https://i2.wp.com/www.worldproutassembly.org/images/libya_7_network.jpg

Ductistán de l'Aigua –enterrat en el profund del desert al llarg de 4.000 quilòmetres– és el Gran Projecte Fluvial fet per l'Home (GMMRP)

Els científics calculen que la quantitat d’aigua és l’equivalent a l’aigua que flueix pel Nil en 200 anys. Cal comparar això amb les denominades tres germanes –Veolia (abans Vivendi), Suez Onejo (abans Generale donis Eaux) i Saur– les companyies franceses que controlen més d’un 40% del mercat mundial de l’aigua. Tots els ulls han de concentrar-se imperativament en si aquests aqüeductes són bombardejats. Un panorama extremadament possible és que si ho són, els sucosos contractes “de reconstrucció” beneficiaran a França. Serà el pas final per privatitzar tota aquesta aigua, de moment gratuïta. De la doctrina del xoc a la doctrina de l’aigua. Bé, ha estat només una breu llista de interessos. Ningú sap qui acabarà obtenint el petroli, i el gas natural. Mentrestant l’espectacle (dels bombardejos) ha de continuar. No hi ha negoci com el de la guerra.

Pepe Escobarhttp://t1.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcRBX3KrQWR1O3HxedCPHxy_U59_cENfF-I5QLl6QvnSEQ7KdTpTkQ


A %d blogueros les gusta esto: